Natura, on ets?

Heu sentit a parlar alguna vegada del trastorn per dèficit de natura? Potser en patim alguns dels seus possibles símptomes i ni ho sabem. Com en podríem posar remei? Anem-ne a fer cinc cèntims!

 

Des de fa alguns anys, figures professionals i científiques, alerten de la distància que l’espècie humana va prenent vers el contacte directe amb la natura.

 

El trastorn per dèficit de natura es podria explicar com els malestars físics i emocionals que ens produeix aquest allunyament dels ritmes vitals i els valors que la natura ens marcaria si en tinguéssim un vincle més estret, tal i com era propi de les societats rurals de no fa massa temps. Ras i curt, serien els dèficits de les societats urbanes pròpies dels nostres dies.

 

 

 

 

 

Alguns dels símptomes per dèficit de natura més corrents serien:

 

– l’estrès acumulat pels ritmes trepidants del dia a dia del nostre tarannà social i urbà;

 

– el desequilibri emocional i biològic produït per la contaminació lumínica i la manca de silenci;

 

– els malestars propis de l’excessiu sedentarisme;

 

– la manca d’estímuls que el contacte amb la natura ens proporciona, alguns molt deficitaris o directament inexistents en àmbits i societats urbanes.

 

Sense voler ser exhaustius, la cosa aniria més o menys per aquests pedregosos viaranys.

 

Darrerament hom sent a parlar de les bondats terapèutiques dels boscos madurs, del contacte i del silenci a la natura, de les passejades i l’exercici regular pels nostre medi rural, pels boscos i muntanyes… I, a ser possible, al ritme natural de les persones. Doncs au, roba baldera, calma i… cap a enfora!

 

 

 

Autor: Josep Gordi. Molt agraïts per la seva cessió. http://arbresjosepgordi.blogspot.com/

 

 

 

Quines serien algunes de les maneres de nodrir-nos d’aquestes dosis de contacte amb la natura en la màxima plenitud?

 

Vet aquí algunes coses que se’ns acudeixen:

 

– Anem-hi sense presses, a un ritme còmode segons les aptituds de cadascú, que aniran millorant dia a dia, sempre que siguem constants.

 

– Mirem d’anar-hi en certa solitud, mirant de fruir del silenci, dels moments de contemplació i deixant-nos meravellar per les coses més senzilles i pels paisatges més immensos.

 

– Mirem la natura amablement i amb respecte: sentim-nos-en part!

 

Interessem-nos per ella i donem-nos temps per familiaritzar-nos-hi!

 

– Tinguem-la en compte com a lloc de meditació, per llegir-hi, per escoltar-hi els ocells, per veure’n sortir o pondre’s el sol, per escrutar-ne els seus secrets més amagats… Cadascú hi trobarem nous estímuls i interessos.

 

Som del parer que, després d’una jornada vivint la natura en plenitud, hom torna a casa més net, més optimista, més tranquil, més empàtic i més conscient de les seves bondats i valors.