Rutes per redescobrir la plana del Vallès

Sovint, veiem la plana del Vallès només com un lloc de pas, caòtic i urbanitzat en excés, lluny de les preferències dels senderistes i amants de les passejades pel medi natural. Des d’aquí, però, havent-lo caminat, volem rompre una llança per un territori que ofereix encara un mosaic agroforestal per oferir i que, des dels seus més conscienciats habitants, se’n reivindica el seu passat, present i futur paisatgístic, natural i cultural.

Des dels altívols relleus del cim de la Mola de Sant Llorenç del Munt o del santuari del Puiggraciós, a tocar dels cingles de Bertí, la plana del Vallès es percep llisa i sense massa patiments. Els breus relleus hi quedaran potser difuminats per les boirines i fums que, sovint, amb la inversió tèrmica, reposen ajaçats en tota la seva extensió.

Amb el zoom ben obert, una altra de les característiques més tangibles percebudes de la suposada plana vallesana és la seva aglomerada trama urbanística. Un espai de relleu fàcil, on fer créixer pobles, ciutats, polígons, urbanitzacions, infraestructures i vials ha estat bufar i fer ampolles, tendint cap al poc encertat model de ciutat difusa. Certament, s’ha fugit, amb poca traça, de la morfologia urbana compacta per la qual, fins a l’arribada de l’explosió demogràfica i, sobretot, de la febre constructora, es caracteritzaven els nuclis mediterranis i, per tant, del Vallès.

Ara bé, veient-la de ben a prop, caminant per molts dels seus racons, viurem amb la pròpia suor que l’atribut de plana li escau només en contraposició a les altives serralades que l’envolten, ja que, en gran part, no deixa de ser una contínua, encara que discreta, ondulació de franges de carenes i valls en constants pujades i baixades. I que la mala fama de zona devastada per la taca urbanística, en part certa, s’esmuny clarament encara en grans extensions del seu característic mosaic agroforestal.

 

Camps de cereals a la plana del Vallès

Plana del Vallès a prop de Palau-solità i de Plegamans

 

Tot evitant la trama urbana, ens estirarem, doncs, per les poc altívoles carenes i fins a les discretes capçaleres de les valls, entre les clapades extensions de boscos i bosquets, taques de vegetació que esdevenen valuosos amagatalls faunístics a tocar dels camps oberts, generalment de cereals.

Redescobrim, doncs, un secular i sovint maltractat mosaic paisatgístic esquitxat de masies aïllades, típic de la plana vallesana, encara perceptible en la mesura que deixem les zones més intensament urbanitzades, com, per exemple, les rodalies del reivindicat Gallecs o al capdamunt de les discretes carenes que flanquegen els modestos però soferts rierols que formen la riera de Caldes, propis de l’irregular règim de pluges del clima mediterrani. En aquests vorals riberencs encara hi hem pogut veure un mosaic d’agricultura de regadiu i bosc de ribera, basat majoritàriament en petites extensions d’horta. Una agricultura que resisteix a empentes i rodolons o que potser, fins i tot, reneix. En alguns d’aquests horts, si més no, es recupera sortosament la producció de varietats locals molt preuades gastronòmicament.

Si sortim a caminar en segons quins moments d’inversió tèrmica, podem tenir la companyia, sobretot de bon matí, de la sensual boira baixa, que s’esfilagarsa seguint els cursos dels rius, amanyagant els també discrets boscos i la vegetació de ribera que s’hi arrapa tímidament. Alberedes, pollancredes i platanedes, que han patit molt o poc l’acció antròpica. Gatells, avellaners, verns i els pocs oms que encara potser podem trobar, en algunes raconades més remotes. O clissar-hi l’ànec collverd, el bernat pescaire, la polla d’aigua, algun amfibi… Algunes passejades vora els rius i rieres, doncs, encara poden arribar a sorprendre pel seu relatiu bon estat de conservació o per la feina de restauració fluvial feta en alguns trams d’uns anys cap aquí. Creiem que farem bé de deixar-nos-hi endur.

 

Riera de Caldes a la plana del Vallès

Riera de Caldes

 

N’estem convençuts, doncs. Cal poder caminar per aquesta cridòria de terrer i trencar així, en part, suposicions, prejudicis i maleficis. En aquest sentit, no ens convé girar l’esquena al territori de la plana vallesana, encara que d’entrada pugui semblar poc atractiu per al senderista avesat a paisatges més solitaris i feréstecs. Donem un ferm suport a l’autoestima creixent que es transmet en projectes de recuperació, ordenació i preservació del paisatge, la biodiversitat i el patrimoni cultural, que caldrà seguir amb interès.

Amb ànims i bones cames, podem jugar a descobrir i fruir d’una peculiar xarxa d’antics camins rals, de camins rurals o trams de camí ramader, travessant paratges boscosos i agroforestals, passant per belles masies, algunes encara bena actives, per elements prehistòrics o alguna vil·la romana, per algun castell d’origen medieval o per alguns dels interessants elements de patrimoni religiós, comptant-hi les nombroses ermites escampades a tort i dret, indrets tots ells de gran valor natural, cultural, simbòlic i espiritual. I si hi coincidim amb la novella primavera, podrem aturar-nos a la revolta d’un camí carener i respirar a fons el perfum de la poc discreta ginesta, clapant de groc cridaner alguna vessant de brolla assolellada o del jove verd del cereal que despunta.

T’oferim, doncs, alguns itineraris per la plana del Vallès:

Rutes a Polinyà

Rutes a Palau-solità i Plegamans