Barraques de pedra seca a Olesa de Bonesvalls

Les barraques de pedra seca són habitacles construïts exclusivament amb pedra, normalment pedra del mateix territori…


…sense cap tipus de ciment com podria ser calç, morter o guix, i encara que en algunes, entre les juntes trobem fang o terra.

Extretes de la tasca de neteja que feia el pagès de despedregament de la terra per a ser conreada. Les barraques són l’exponent més popular de l’art de la pedra seca, art constructiu que també contempla altres tipus de construccions com ara els marges, pous, paravents, forns de calç, pous de gel, etc. La característica comú d’aquest tipus de construccions és la pedra i el fet de no tenir cap material d’unió entre elles, ja que són col•locades en sec, pedra sobre pedra, tampoc sense una prèvia mecanització. Podrien ser de gruix divers segons la construcció, es fixen i s’aguanten gracies  a la traça dels constructors en col•locar-les amb l’ajut de petites falques també de pedra. Algunes barraques les parets es feien mitjançant un parament interior i un d’exterior que s’anava pujant simultàniament amb forma troncocònica, l’espai restant del mig s’hi omplia de pedra més petita o pedruscall. La major part orientades al sud, generalment sempre sense cap porta, per així aprofitar el màxim l’escalfor i la llum del sol i evitar el vent de tramuntana.

Quasi sempre eren fetes per una sola persona, el mateix pagès, això feia que les mans de cadascú tingui unes peculiaritats i unes mides diferents de la resta encara que sabem que hi havia gent que es dedicava i era contractada per a fer-les com a experts barracaires, per això els blocs que es feien servir no eren gaire grans, ja que les havia de traginar una sola persona. Generalment era pedra que no calia traslladar de gaire lluny, era pedra sobrera del mateix indret.

Aquests tipus de construccions es troben per tot el nostre país variant el nom segons el lloc o la comarca on són: barraca de pedra seca, barraca de vinya, barraca de pagès, barraca de pastor, barraca de tros, claper, mulasses, cabanes de volta.

A part del nom també trobarem diferències en les tècniques constructives tant en la planta com en la superfície, la volta, els portals i en d’altres elements. La tècnica que mes s’utilitza per al sostre és la de la falsa cúpula, que s’aconsegueix amb el sistema d’aproximació de filades, i que consisteix en apilar les pedres unes sobre les altres, i que a cada filada sobresurti tres o quatre dits més que la de sota, totes elles amb la deguda inclinació cap enfora per així escopir l’aigua de pluja. El sistema de cloure la cúpula es fa mitjançant una llosa o vàries lloses de mes grandària que en alguns casos aquesta pedra s’apartava per afavorir el pas del fum si es feia foc a dins.

En alguns casos la impermeabilització total de la coberta es feia cobrint-la de pedres més petites o pedruscall, un altra manera era cobrint de terra i plantar-hi lliris, que amb les seves llargues arrels configuraven un tramat per aguantar la terra. 

També hi poden haver petites finestres o obertures per ventilar o guaitar en època de caça, se’n diuen espitlleres.

Aquests habitacles eren d’ús rural, si bé en l’actualitat la major part estan abandonats, la seva utilitat era com a refugi temporal en cas de pluja, per resguardar-se del vent i del fred del hivern o per protegir -se del sol i la calor de l’estiu. Eren utilitzades també per guardar els estris del pagès, per quan esdevenia el temps d’un treball continuat al camp com per exemple la sega o la verema. En alguns indrets del país les barraques són de grans dimensions i amb més d’una sala fent-ne ús també com a habitatge per a animals.

Per la seva construcció, no eren treballadors habituals de la construcció, sinó els mateixos pagesos seguien una feina preparatòria molt feixuga, molts cops amb eines rudimentàries per tal de poder conrear, que era des de tallar arbres, arrencar soques, extreure totes les pedres i llaurar el terreny per tal de posar el sol en condicions aptes per al cultiu.

Remuntem-nos per un moment en aquells temps, mitjans del segle dinou principis del vint. Eren temps de farinetes i rosegons de pa, de espardenyes i de bastó de savina de boscos  nets, de forns de calç i d’abelles amb la seva mel, en definitiva d’una lluita diària per la supervivència.

firma