Introducció
Antigament, entre els segles XVI i XVII era anomenada riera de Noya. Curs fluvial que neix al municipi d'Orpí i travessa el veí municipi de Carme, del qual rep el nom.
Es tracta d'un curs fluvial i continu al llarg de l'any, tot i que s'amplia o redueix en funció de la pluviometria estacional. El curs continu ha permès la instal·lació de nombroses indústries que tradicionalment han aprofitat la força de les seves aigües. Al seu pas pel municipi de la Torre de Claramunt, destaquen les indústries papereres dels molins del Roio i Cal Patera.
Es troba ben conservada sota el pont de Vilanova de l’Espoia. De Santa Maria de Miralles fins al nucli del Carme, està catalogada com a Espai d’Interès Natural per la Generalitat de Catalunya.
La permanència d'uns cabals mínims i l'aparició de basses alternant amb zones d'aigües més ràpides possibilita la presència de comunitats de peixos autòctons com el barb cua-roig i la bagra, així com d'altres espècies introduïdes com la carpa o el carpí vermell. També es poden localitzar amfibis com el gripau comú, el gripau corredor, la granota verda, el tòtil, la salamandra, rèptils com la tortuga d'aigua o la serp de collaret. El pas de la riera de Carme genera al seu entorn una vegetació de ribera formada per salzedes, pollancredes i vernedes. La roureda del bosc original, per on hem baixat, també arriba fins a l’àmbit de la riera. La verneda és un bosc típic de torrents i del curs alt i mig dels rius. Es troben a les riberes allà on la disponibilitat hídrica és sempre molt elevada i l'ambient és fresc. És un bosc dens on hi domina el vern (Alnus glutinosa) acompanyat del freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia), l'avellaner (Corylus avellana) i de l'om (Ulmus minor). A l'estrat arbustiu hi trobem el saüc (Sambucus nigra) i el sanguinyol (Cornus sanguinea).
Al nostre sector, una mica més alterat, veurem roures, rebrots d’om, freixes i la pollancreda (Populus nigra) més a prop dels marges, i àlbers on el nivell freàtic és molt alt (alguns d'ells de grans dimensions). De manera puntual el llorer, l’avellaner i la moixera de pastor. L'estrat arbustiu està dominat pels esbarzers (Rubus ulmifolius) i l'arç blanc (Crataegus monogyna). Altres pollancres i plàtans han estat plantats amb fins forestals.