Introducció
Pels voltants dels pobles, allà on hi havia pendent, era normal construir feixes amb marges de pedra seca per tal d'aprofitar el terreny i aconseguir replans on poder conrear. Fins a mitjans del s.XX en aquestes feixes s'hi feien cereals, llegums, patates o bé horta. En abandonar-se, l'herba que creix natural s'aprofita per al bestiar. Si no es dalla, altres arbusts acabaran omplint l'espai.
Els avellaners, de manera natural, ocupen la transició entre el bosc de ribera i els roures. Normalment per sobre dels freixes i per sota dels roures.
L'ésser humà ha afavorit aquesta espècie. No acostuma a tenir un tronc únic sinó molts rebrots de soca, prims i que no arriben als 5 m. Se'n fan bastons un cop secs, la fusta és flexible i també es fa servir per cistells, rodells dels bots i per cremar, ja que és un bon combustible. La fulla té forma de cor, lleugerament pilosa, i les avellanes maduren cap a l'octubre. Es poden collir de terra, als rosegadors del bosc els encanten. La infusió de fulles es fa servir per baixar la febre i aplicades en compreses sobre ferides fan de cicatritzant.