Einleitung
Una de les plantes agradables del nostre entorn i que té la simpàtica mania de créixer a les vores dels camps, camins i marges, en espais a vegades molt reduïts, és el fonoll, una espècie que segurament tenim molt vista.
És una planta molt resistent a la secada, per això pot créixer en llocs més aviat secs. Quan floreix, a l’estiu i fins a plena tardor, fa unes vistoses umbel·les de color groc viu. A voltes, en poden arribar a créixer grans extensions, com la del marge que anem seguint a l’esquerra del camí.
Ha estat molt utilitzada com a condiment en la cuina mediterrània, tant a través de les fulles, de les llavors, com dels bulbs soterrats d’on surt la part àrea de la planta, pel seu gust que recorda a l’anís. Si en trenqueu una branqueta i us la poseu a la boca, tot xuclant, notareu aquest gust anisat.
Antigament, els pagesos solien donar prioritat al creixement d’aquesta espècie a les vores dels seus camps, ja que era utilitzada a les cases i fins i tot en podien treure alguns diners extres venent-la al mercat.