Einleitung
A principis del segle XX, el petit nucli urbà del Figaró es concentrava encara en una estreta franja de la riba oriental del Congost, a banda i banda del carrer Major.
Amb l’arribada de la febre de l’estiueig, les primeres parcel·les disponibles es van situar a les terrasses més baixes de la muntanya. Eren espais amb una insolació més intensa, però també amb una dificultat important: el fort pendent del terreny en complicava l’edificació.
En aquest segon nivell del municipi es van instal·lar algunes de les principals cases d’estiuejants del Figaró, des de Can Mestre, al nord, fins a la Torre del Rellotge, al sud.
Aquesta ubicació, elevada respecte del nucli antic, és la que origina la imatge característica de la vila quan es contempla des de la carretera i la via del tren: les torres modernistes i noucentistes apareixen com a teló de fons del caseriu tradicional.
És en aquesta segona línia on trobem la Vil·la Pepita i la Vil·la Rosita, obra de Manuel Joaquim Raspall. Són exemples destacats de l’arquitectura d’estiueig de l’època, una manifestació artística de caràcter eminentment burgès que buscava la modernitat combinant elements innovadors amb tècniques i materials de la construcció tradicional.
Entre els elements d’innovació tecnològica hi havia el formigó armat i els pilars i les bigues de ferro colat. Alhora, es mantenien materials i tècniques tradicionals com el maó massís, utilitzat en la volta catalana, la rajola esmaltada, l’estuc, el ferro forjat o els vitralls emplomats.
Raspall era un ferm partidari de la utilització d’aquests recursos tradicionals. Entre els elements que caracteritzen la seva obra hi ha l’ús recurrent dels esgrafiats i de les sanefes de ceràmica com a recursos ornamentals, sovint amb motius vegetals relacionats amb la natura i amb la idea de l’estiueig.
A les façanes de la Vil·la Pepita i la Vil·la Rosita podem trobar nombrosos exemples d’aquesta decoració, amb elements més pròxims al Noucentisme que al Modernisme.
Es tracta de dues cases independents, adossades entre si, exemptes d’altres edificacions i envoltades de jardí. Les dues tenen estructures interiors simètriques i una coberta a quatre aigües, de la qual sobresurt una torre-mirador.
Les cases són de planta baixa i pis i s’assenten sobre un sòcol de pedra. Es diferencien l’una de l’altra pel seu nom, que apareix en un plafó de trencadís situat sota el capcer de la façana de ponent.
Aquest plafó està emmarcat per esgrafiats de caràcter naturalista i per una sanefa de rajoles de colors bordeus i groc.
En el cas de la Vil·la Rosita, la perspectiva des del carrer de la Font d’en Llanes queda parcialment entorpida per la presència d’una terrassa construïda posteriorment.