Einleitung
Vet aquí un altre element aïllat enmig de l’aparent monotonia de la plana agrícola: un tamariu. Però quin tamariu!
Estem avesats a veure tamarius a prop del litoral, fins i tot a la sorra de les dunes d’algunes platges, com uns arbustos no massa alts, castigats i empetitits per l’embat del vents marítims.
És una espècie de tronc clivellat i de fulles petites molt ben adaptada a terrenys amb alta salubritat, que creix generalment a sorres i llacunes costaneres o al llarg dels rius i corrents d’aigua.
De fet, és un arbre, però pocs exemplars passen de la forma arbustiva o de petit arbret a tot estirar, ja que al ser de creixement lent gairebé sempre desapareixen abans d’obtenir una forma arbòria considerable, tant per causes naturals com per a l’aprofitament de la fusta per mans humanes.
Però hi ha excepcions, com l’exemplar que podem contemplar ara en aquest marge just al principi del camí d’accés als conreus que tenim a la dreta. Un tamariu en forma d’arbre és, doncs, una raresa, assolint excepcionalment alçades de 8 o més metres.
Les seves branquetes i escorça s’havien emprat com a astringent. Antigament es fabricaven recipients amb la seva fusta perquè beguessin aigua les persones afectades de la melsa. Les branques per la seva flexibilitat havien estat emprades com a maromes per a sínies.