Introduction
Som a sota el castell, propers a Cal Tarragó. L'alzina envolta aquesta corriol, però no hi ha grans arbres ni troncs gruixuts, oi?
Són alzines de rebrot, que ens mostren un dels usos que van ser més estesos als alzinars del país: el carboneig.
Fixeu-vos que les alzines que trobem al voltant tenen dos o més peus que surten de la mateixa soca. Això ens indica que el tronc principal va ser tallat, provocant aquest efecte sobre l’alzina, la qual cosa facilitava un creixement més ràpid d’aquests peus que s’anaven tallant alternadament per al seu aprofitament, sigui com a llenya o per fer-ne carbó.
L’alzina, de una fusta densa produeix un carbó d’alt poder calorífic. Per aquest motiu era carbonejada i així disminuir el volum i el pes de la fusta natural. El carbó resultant era més fàcil de ser transportat cap a pobles i ciutats on era emprat com a combustible a les cuines econòmiques de les cases. Cap als anys 50, amb l’adveniment del gas, aquest aprofitament va quedar extingit.
El carboneig consistia a transformar la llenya en carbó mitjançant una combustió incompleta. El procés de carbonar comprenia diverses fases, com la de tallada i arreplegada de llenya, la construcció de la pila, l’encesa, la cuita, la treta i el desembosc. El procés de carbonització podia durar entre una setmana, les més petites, i dos mesos, les més grans, i un mateix carboner podia fer 7 o 8 carboneres alhora.