Introduction
A tot el turó conviuen els pins pinyoners i la sureda. Hem vist alguns arbres bonics, però d'altres, com aquí són petits i sovint amb diversos peus, rebrots de la recuperació d’un bosc que potser va cremar o va ser sobreexplotat, que ha de créixer damunt un sòl prim, rocallós i eixut.
Les suredes són pròpies d’aquests terrenys silicis, sorrencs, de clima temperat i relativament plujosos. Les espècies que acompanyen les alzines sureres són semblants a les de l’alzinar litoral, però amb variacions allà on el bosc s’ha alterat, com aquí. Per això ara trobem majoritàriament, bruc arbori, caps d’ase, llentiscles i estepes entre d'altres.
Veieu alguna cosa rara en els troncs d'aquests suros, oi?
Uns dels aprofitaments característics i seculars d’aquests boscos era extreure l’escorça de suro de l’arbre. ‘‘La pela del suro’’. Com més diàmetre tingués l’arbre, més grans i més valorades eren les planxes que se n’obtenien.
Cada 9 anys, al començament de l’estiu es fa la pela del suro. Aquest arbre permet que se li tregui l’escorça i la torna a regenerar. Crida l’atenció el tronc llis i de color vermell fosc que els hi queda després de la pela.
Les pannes o planxes de suro, un cop extretes de l’arbre, patien tot un seguit d’operacions artesanals fins a tenir el material a punt per obtenir-ne els taps.