Introduction
Distància recorreguda: 1,2 km / 0,65 MN En aquesta tranquil·la raconada podreu observar fàcilment a les parets i a les roques submergides superficialment uns animals molt especials: GAROTES Les garotes o eriçons de mar formen part del grup dels equinoderms, que reben aquest nom pel fet de tenir espines a la pell i que inclou també les estrelles de mar i els cogombres de mar. Els equinoderms presenten una simetria radial i la seva closca i les espines es formen a l’interior del cos i estan recoberts per l’epidermis (la pell) un cas únic en el regne animal. La Garota de roca té a la part inferior del cos la boca equipada amb un aparell mastegador anomenat llanterna d'Aristòtil, amb 5 dents molt potents. La boca i l'anus estan en extrems oposats. S’alimenta d'algues del voltant de la cavitat on viu desplaçant-se a una velocitat d'1 metre al dia sobretot de nit. De dia descansa al seu refugi (una esquerda o orifici que poden construir si cal donant voltes sobre si mateixos). Per desplaçar-se utilitzen les espines i els peus ambulacrals, una mena de tubs flexibles amb una ventosa a l’extrem que també usen per agafar-se a la roca. També els serveixen per cobrir-se amb closques, algues o pedres segurament per protegir-se dels rajos del sol o per camuflar-se. A l’hivern, durant l’època de reproducció d’aquests animals, s'organitzen les garoinades. La part de l’animal que es menja són les gònades, els òrgans reproductors que tenen forma de tires taronges. Fora d’aquesta època no es consumeixen. Comparteix hàbitat amb la garota negra (que no es menja), que és més fosca, més aplanada, amb les espines proporcionalment més llargues i sense peus ambulacrals a la part superior del cos. La seva capacitat de predació és tan gran que, en punts on es dona una sobrepastura, la pedra pot aparèixer completament nua de vegetació. El fenomen cada cop més estès es coneix com a deserts submarins i és causat per la falta de depredadors. Els seus depredadors són les llagostes, els sards i les orades que efectuen un control sobre la població, trencant-les i menjant-se les seves parts interiors. Es tracta d’espècies que pateixen una forta pressió pesquera especialment de la pesca submarina. Sense depredadors els eriçons augmenten i acaben amb les algues que són el pulmó verd del mar. TOMÀQUETS DE MAR Els tomàquets de mar són anemones, animals que pertanyen al grup dels cnidaris igual que les meduses i els corals. Tots els cnidaris tenen cnidòcits, unes cèl·lules urticants proveïdes de neurotoxines paralitzants. Els tomàquets de mar (Actinia equina) tenen el cos cilíndric adherit a la roca a través d’un disc pla que funciona com a peu que li permet desplaçar-se. La boca té al centre i al voltant tentacles compostos de cnidòcits urticants que utilitza per capturar petits peixos, crustacis i altres partícules comestibles que floten per l'aigua. Sol caçar en les hores de l'alba i normalment manté els tentacles plegats durant el dia. Els tentacles també es poden retreure per mantenir l'aigua marina a l’interior en baixar el nivell del mar. Són espècies territorials que competeixen ferotgement per la seva zona de caça fins i tot amb congèneres. Aquest comportament agressiu és estimulat quan els tentacles de les anemones adjacents entren en contacte. S’han registrat dades sobre la seva longevitat en captivitat de més de 80 anys. També del grup de les anemones que podem trobar en aigües somes és el fideu de mar. Tenen entre 150 i 200 tentacles amb les puntes de color violeta, blau o vermells quan estan a poca profunditat. Entre els seus tentacles viuen un petit cranc conegut com a aranya de mar i un petit peix anomenat cabot d'ortiga. Les dues espècies són immunes al seu verí i hi mantenen una relació de simbiosi de la mateixa manera que fa el peix pallasso (conegut per la pel·lícula “Buscant a Nemo”) amb les anemones de mars tropicals. Els fideus de mar, coneguts en castellà com a “ortiga de mar” es menja fregida, com un bunyol, en truita o amanit amb vinagre (tant la calor com el vinagre inactiven el verí).