Description
Aquest castell s’aixecava sobre un rocall irregular de la serra de Sant Cristòfol i encara es conserven, disseminades, algunes restes de la muralla perimetral i alguns indicadors que fan pensar en la seva distribució interior: cambres i magatzems, una gran cisterna i probablement un petit oratori dedicat a sant Miquel. D’origen andalusí, es creu que va ser habitat fins al segle XIII, tot i que encara s’esmenta el 1314 en una donació del rei Jaume II a Teresa d’Entença.
El cronista cordovès Al-Razi el cita al segle X a Història dels sobirans d’al-Àndalus i esmenta que era un important hisn, o fortalesa, de la zona superior del districte andalusí de Lleida que protegia Balaguer dels possibles atacs dels nobles cristians establerts més al nord. Dominava el pas del Segre i visualment tota la plana de l’Urgell.
L’historiador del segle XI Al-Udhiri, a Geografia, també fa referència a aquest indret, en què diu que l’any 923 un dirigent andalusí, Muhammad ibn Lubb, va ser expulsat del castell de Balaguer i va anar a parar al veí de Llorenç, on va preparar una expedició pel seu compte a Tortosa i després va anar cap a Còrdova. La missió, però, mai no es va dur a terme, i Ibn Lubb va decidir anar amb el seu cunyat, el comte del Pallars, qui el va assassinar per apropiar-se de les armes i les joies que posseïa.
Llorenç és clau per entendre els 400 anys del món andalusí a Ponent, i sobretot per saber com era la frontera que separava la marca superior d’al-Àndalus del món comtal i carolingi entre els segles VIII i XI. Una frontera molt vigilada, com demostra la gran xarxa de castells i torres de guaita al voltant del Montsec, alhora que també porosa, com sembla que se’n dedueix del relat d’Al-Udhiri.
El hisn de Llorenç va ser pres pels Urgell el 1115, una dècada més tard que s’ocupés Balaguer (1105), i ràpidament va decaure la seva importància perquè no complia la funció per a la qual va ser erigit. Així i tot, se sap que el 1211 es va convertir en el darrer refugi del rival de la comtessa Aurembiaix en les lluites nobiliàries que arrasaven el comtat. Una anècdota interessant és l’assimilació del nom Lurinis, o Loribas, de les fonts àrabs en Llorenç en el període comtal i la posterior conversió en Sant Llorenç.