Introducción
—Àvia! He trobat una pedra amb dibuixos màgics!
L’àvia s’acosta i riu:
—Certament, Maria, aquesta pedra és màgica: té la virtut de marcar el territori! Fixa’t en les línies dibuixades al cim, defineixen els termes de les finques. Aquest costat pertany a una masia i aquest costat a una altra, i aquí a la fita hi pots llegir les inicials dels noms de les masies.
—Ostres, àvia! El bosc té amos?
—Sí, Maria, els boscos tenen amo, els camps, els prats… fins i tot els camins, els rius i les fonts. Tots els elements del paisatge tenen propietari, una família que cuida la terra i vetlla per la seva salut i benestar. Aquesta fita de terme delimita els límits d’una propietat i una altra.
La Fadrineta aixeca el cap a l’horitzó i li demana:
—Àvia, aquelles muntanyes d’allà al fons també són d’algú?
—I tant que sí, cap allà hi viu la meva amiga trementinaire de Tuixén.
—Què hi anirem un dia, àvia?
—Quan vulguis!
Sabies que…
A Catalunya, el 80 % del territori és de propietat privada (muntanyes, prades, boscos, platges, camins, fonts i rieres) i sols el 20 % és de propietat pública, encara que bona part d’aquesta propietat pública són els comunals del Pirineu, grans zones de pastura que es gestionen de forma comunitària.
