Introducción
Pujant aquest turonet copsem com l’alzinar es va esquitxant d’algun roure, de pins pinyoners i sobretot de pins blancs. Sota els pins blancs, l’arbust majoritari és el llentiscle o mata (foto 2), actualment també sotmès a una forta pressió de recol·lecció furtiva.
A la nostra dreta, dalt el carener, es troba el veïnat de Santa Fe, cap a on ens dirigim.
Com dèiem, aquestes clapes de bosc del mosaic agroforestal augmenten la biodiversitat i són refugi de tota mena de fauna: senglars, cabirols, guineus, genetes, teixons,...
Passa el mateix amb els ocells. A l’hivern, quan fèiem la ruta, ens va espantar/sorprendre un ocell molt gros que s’aixecava de dins el bosc i marxava volant fent ziga-zagues entre els arbres. Era una becada, polla bruna o cega (foto 1).
Fa 35 cm de llargada. Té el bec llarg i molt sensible, capaç de trobar els cucs de què s'alimenta ficant-lo en el sòl humit, i pot agafar els cucs i empassar-se'ls sense treure el bec de terra.
Gràcies a la gran habilitat que té amb el bec (l'extrem de la mandíbula superior és mòbil i molt sensible), no necessita l'ajut dels ulls per cercar aliment i per això els seus ulls foscos estan situats molt enrere, per ampliar el camp visual i poder controlar tot el que passa al seu voltant mentre s'ocupa de la tasca de la nutrició. Menja cucs, insectes, aràcnids, llavors i mol·luscs que troba en terrenys tous.
A casa nostra només ve a l’hivern, comuna de novembre a març als boscos humits del pre-Pirineu. A l’estiu cria al nord del continent Euro-asiàtic. És solitària i de costums crepusculars.
