Introducción
A sota nostre, cap a nord, es troba el mas de Creixenturri i al seu darrere, el vessant solell ple de roures amb clapes d'aurons i de pi roig.
Com diu el plafó a part d'escabiosa i trèvols, al prat si fan altres plantes herbàcies com els pixallits també nomenats dents de lleó o xicoies (foto del punt anterior) a començaments de la primavera. Sabíeu que tota la planta és comestible i que les fulles es mengen tradicionalment en amanida.
Aquests prats potser no es dallen tant com els de la vora del riu, però si que cal la presència del bestiar per mantenir-los tal com els veieu, sinó de manera natural s'anirien omplint d'arbusts i més tard d'arbres.
Creixenturri, veïnat pertanyent a Camprodon, hauria de tenir certa importància perquè hi havia l'església romànica de Sant Cristòfol de Creixenturri, segle X, i un castell enderrocat el 1554.
L'església va patir terratrèmols i es va transformar al s. XV. Posteriorment es va anar reformant al s. XIX fins que a finals d'aquest segle es va construir l'església que veiem avui on s'hi va portar la imatge de la Mare de Déu del Remei que estava al castell.
El temps passat registrava gran afluència de malalts i penitents per les curacions de la Verge.
