Introducción
(al planet sortint de l’església, després d’un casament)
Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla
Un dels últims èxits de la literatura catalana, que ha irromput amb molta força i personalitat, amb una veu lírica agosarada, potent i plena de mitologia, és Irene Solà (Malla 1990), que passa temporades a Molló on va escriure la seva premiada obra Canto jo i la muntanya balla, una novel·la on prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, cossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló.
«(...)Perquè jo em vaig casar amb l’home més guapo d’aquestes muntanyes. Els cabells més bonics de la vall de Camprodon es van casar amb els ullets més blaus. En Domènec tenia els cabells més fins que els de totes les dones. I quan em treia a ballar per les festes de Camprodon, tots ens miraven. I quan festejàvem i baixava els diumenges a peu, gallard i segur de si mateix, amb aquelles cames, totes les ànimes de Camprodon m’envejaven.»
«(...) no m’estranya que sigui més bona, la gent aquí dalt, més autèntica, més humana, si respiren cada dia aquest aire. I beuen aigua d’aquest riu. I contemplen cada dia la bellesa que fa mal a l’ànima d’aquestes muntanyes mitològiques.»
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla.
Barcelona. Anagrama, 2019.
