Introducció
RESUM
Normalment, es feia un clot aprofitant el desnivell del terreny, com aquí. Allà on el terreny no s'adaptava, si calia s'acabava de fer amb pedra, però més recentment, s XX als forns més moderns, preindustrials, ja s’hi feia obra més complexa com aquesta.
L'interior del forn en uns casos era de fang amb les parets escardejades i en d'altres es folrava de pedra, tapant juntes per evitar pèrdua d'escalfor. Si el forn es carrega de molta pedra i es feia anar molt sovint, assolia unes temperatures molt altes que generaven, per sobre les pedres interiors, una capa de roca fosa vidriada característica.
Segons el forn, si aquest era dels grans, es podia carregar aproximadament de 100 tones de pedra. El combustible era brancam de pi i arbusts (argelagues, càdecs, romanins...) en format de feixines (se'n necessitaven unes 2000 per fer una cocció). S'alimentava per la boca, un forat petit que es deixava havent tapiat la porta. El foc no podia aturar-se i trigava de 8 a 12 dies arribant als 800-1000ºC.
La feina es feia pels calciners. Aquests podien tenir una barraca o cobert proper on passar les nits i hores de més sol i guardar els queviures. Hi ha forns que tenien porxo davant la porta, per garantir l'ombra.
Es deixava refredar un parell de dies. S'enderrocava la porta que s'havia tapat i es netejava tot l'interior de cendres. Amb una barrina es practicaven forats a la volta perquè anés caient de mica en mica. S'extreien unes 50 tones de terrossos o calç viva, (segons el volum inicial de pedra) que en barrejar amb aigua tenia diferents usos.
Les dades són variables, en funció dels forns.
En un territori de vinyes, sabeu per a que més servia la calç? Hi ha barraques que a fora, tenen una cisterna de recollida d'aigua i un safareig per preparar el sulfat de coure: tractament fúngic preventiu per tractar els ceps contra el míldiu (color blavós que impregna algunes pedres de la pica). El sulfat de coure es preparava barrejant-lo amb calç apagada, barreja anomenada el Brou Bordelès.