Introducció
Els alzinars que cobreixen actualment els sòls mediterranis propicis –i amb el permís antròpic– són versions reduïdes d'aquelles selves perennifòlies subtropicals alterades pels prehistòrics fins als nostres dies.
La sureda era un tipus de bosc autòcton, que convivia amb l'alzinar, però restringit a àrees concretes. Va ser quan als pagesos els hi va interessar que s'afavorí el seu escampament.
Després de castigar l'alzinar per obtenir-ne carbó, o talant-lo per fer llenya i aconseguir terrenys de pastures, es va implantar el conreu de la vinya. Del XVII al XIX va ser molt important l'exportació d'aiguardent. Per això es plantaven vinyes per arreu; castanyers a les bagues del Montnegre per fer les botes i suredes pels taps de suro.
La sureda afavorida pels incendis i les tales de l'alzinar convencional, s'adaptà bé als vessants on ens trobem ara de sòl lleugerament àcid, pluges mitjanes de 600 mm i clima temperat proper al mar.
El paisatge era de vinya als solells, castanyer als baguenys, sureda a llevant i pins arreu. Però, sempre, l'alzinar al rerefons.
La pela del suro (foto) s'està recuperant a diferents indrets productors del territori (Gavarres). Aquesta activitat es fa cada nou anys quan l'arbre comença a moure la saba a principis d'estiu.