Introducció
Creuem el torrent de la Plana. Tot i pujar pel solell, als petits fondals en creuar barrancs i torrents, la vegetació fa un canvi espectacular. És com si passéssim a l’obaga o entréssim en un fons de vall, però a petita escala.
A l’avellaner s'hi afegeix el freixe de fulla gran (foto) com a arbres dominants, juntament amb alguns roures i molts altres arbres caducifolis com les moixeres, aurons blancs (que reconeixereu per què les dues llavors alades fan un angle de 180º), trèmols i gatsaules (salzes de muntanya). Tots ells, són els responsables del bonic paisatge tardoral ple de fulles de colors.
El freixe de fulla gran és molt abundant i ocupava els espais frescals i de bon sòl, reconvertits en prats de dall. Va del fons de la Vall Fosca fins dalt el coll d’Oli i més amunt, si es donessin les condicions. Encara en queden forces resseguint torrents, camins i entre els prats formant part de tanques naturals. Les gemmes són vistoses i negres a l’hivern. Les petites flors surten quan l’arbre no té fulles, i els fruits sovint queden a l’arbre durant l’hivern. Les llavors alades afavoreixen la dispersió pel vent.
S’agraeix la seva ombra als camps. La fusta és preuada per la resistència i flexibilitat. Entre molts usos es feia servir per fer bots on guardar l’aiguardent. Fulles i escorça tenyeixen de color groc fins gris-verd. Les fulles servien pel bestiar quan les pastures eren insuficients. Antigament s’ha fet servir en medicina popular i altres usos culinaris però és un arbre lleugerament tòxic per a algunes persones.