Ruta a la duna continental

Flag

Caminant per la Duna.

Ponç Hug, comte d'Empúries, va alterar cap al 1302 el curs del Ter. A l'altura de Verges unes rescloses van desviar les aigües pel vessant meridional de la serra del Montgrí. Seria aquesta la data de l'inici de la formació de la Duna Continental, la llera seca del riu ja no suposava una barrera per a la propagació de les sorres dipositades per la Muga, el Fluvià, i el mateix Ter. Transportades i apilonades per la tramuntana unes grans dunes mòbils van avançar fins finals del segle XIX causant diferents problemes en l'agricultura i a la població. Unes dunes que van arribar a ocupar unes 340 hectàrees i avançaven una mitjana de 16 metres per any. 
L'Any 1882 l'enginyer de forest Primitiu Artigas i Codina proposava la constitució d’una comissió especial per al tractament de les dunes. L'enginyer de forests Xavier de Ferrer i Lloret inicià 1895 una llarga obra d'enginyeria forestal que va convertir les dunes en una pineda.
A la duna continental que actualment assoleix una profunditat màxima de 30 metres, es va optar per la implantació del borró (Ammophila arenaria). Aquesta espècie, forma part de les comunitats vegetals de les dunes. El borró es plantava en feixos disposats en línies perpendiculars a la direcció de la tramuntana, i amb la construcció prèvia de pantalles contra el vent. 
Posteriorment es va fer la repoblació mitjançant sembra d’espècies arbòries i arbustives que encara ara podem observar. Coníferes com el pi blanc (Pinus halepensis),  pi pinyer (P. pinea), el pi pinàstre (P. pinaster), el xiprer (Cupressus sempervirens) i la savina (Juniperus phoenicea). Arbusts resistents a la sequera com el Llentiscle (Pistacia lentiscus), els aladerns (Rhamnus alaternus) i la ginesta (Spartium junceum). Brolles i plantes aromàtiques com les estepes (Cistus sp.) i el romaní (Rosmarinus officinalis). 
Caminarem per corriols que recorren els crestalls i els còrrecs de la duna. Trepitjarem la sorra ara retinguda per les arrels de la vegetació.