Introduction
Els forns de calç eren forns on es coïa la pedra calcària per a l’obtenció de calç. Se situaven propers als llocs d’extracció de les matèries primeres: les pedreres i el bosc on es guanyava el combustible. En una cuita es podien cremar fins a dues mil feixines. El forn es disposa en un marge per facilitar l’operació de càrrega. Per la part superior s’abocava la pedra transportada fins al forn amb un carro. Per la portella de la part inferior s’alimentava el foc. A l’interior hi ha una banqueta circular que servia per arrencar la construcció de la volta de pedra que feia de cambra per fer-hi el foc. Les parets exteriors formaven un porxo on s’emmagatzemaven les feixines i on els calciners s’hi aixoplugaven. El forn s’omplia primer amb les pedres de més mida i s’acabava d’omplir disminuint gradualment la mida de la pedra. La pedra de calç s'acostumava a coure a una temperatura de 1.000 °C a 1.200 °C, que transforma el carbonat càlcic (CaCO3) en òxid càlcic (CaO), el que popularment s’anomena calç viva. En combinar-la amb aigua, s'hidrata (o sigui, es transforma en hidròxid de calci (Ca(OH)2) i desprèn calor. La calç hidratada (calç apagada), exposada a l'aire lliure, es carbonata, o sigui, es combina de nou amb el diòxid de carboni (CO2) per tornar a formar carbonat de calci. Aquest és un procés lent en que la calç acaba sent tant dur col pa pedra que la va originar. La calç, de color blanc, era un aglomerant molt utilitzat com a base de mescles, per a emblanquinar i com a aglutinant de pigments i pintures.