Introducción
El xiprer és un arbre carregat de simbolisme que, des de fa segles, ha estat estretament vinculat a la presència humana. Al llarg d’aquest passeig en podrem observar diversos exemplars, testimonis d’aquesta llarga relació.
En aquest indret hi trobem principalment dues espècies: el xiprer comú (Cupressus sempervirens), que presenta una escorça fosca i esquerdada, i el xiprer d’Arizona (Cupressus arizonica), fàcilment identificable per la seva escorça escamosa, amb tonalitats que van del vermellós al blavós. El xiprer comú pot presentar formes molt columnars i compactes o bé capçades més obertes.
Totes dues espècies s’utilitzen com a arbres ornamentals, però el xiprer comú destaca també pels seus usos tradicionals. De les seves fulles se n’extreu un oli essencial emprat en farmàcia i medicina tradicional. A més, la decocció de les fulles s’ha utilitzat per les seves propietats calmants i per alleujar afeccions com les morenes i altres problemes de circulació venosa.
Originari de Grècia, Turquia i l’Orient Mitjà, el xiprer va ser introduït a la península Ibèrica des de temps molt antics. Al nostre país és una espècie plantada, però no s’ha naturalitzat.
Es tracta d’un arbre extraordinàriament longeu, capaç de viure fins a 2.000 anys. El seu nom científic, sempervirens, significa «sempre verd» i fa referència al fet que conserva el fullatge durant tot l’any. Aquesta longevitat ha contribuït a convertir-lo en un símbol d’eternitat, motiu pel qual és habitual trobar-lo en cementiris i altres espais funeraris.
La seva fusta, molt dura, resistent a la humitat i poc vulnerable als corcs, ha estat molt apreciada en fusteria, torneria i escultura. Segons la tradició, construccions mítiques com l’Arca de Noè i el Temple de Salomó haurien estat fetes, almenys en part, amb fusta de xiprer.