Introducción
El pla de la Calma és un d’aquests indrets mítics de la ramaderia extensiva i de l’excusionisme i l’escoltisme català, com a indret de bones pastures per fer péixer el ramat i plantar-hi la tenda. La pastura encara s’hi practica, però l’acampada hi és rigorosament prohibida.
Es caracteritza, també, més enllà de les pastures, per la seva vegetació baixa generalitzada, tot i que també hi trobem algunes agrupacions d’alzines ben formoses. La intensa i ancestral pastura de l’indret ha fet que, un cop aquestes abandonades,, el tipus de conjunt de vegetació resultant siguin les anomenades landes, formació arbustiva on hi abunda el bruc, el ginebró, el ginestell i les falgueres. Actualment se n’estan desbrossant i sembrant algunes extensions per a recuperar-ne un altre cop la seva funció de pastures.
A la vegada, és el medi preferit d'espècies d'ocells com el còlit, el passarell i la griva, i de mamífers com el talpó i la llebre.
El terreny és format pels característics gresos vermellosos que es poden veure a les construccions de la zona, com l'església del Brull, cosa que fa que el contrast entre el vermellós i el verd llampant de les pastures en plena primavera sigui molt curiós.
Morfològicament és un altiplà irregular que emergeix en ple massís del Montseny per sobre dels 1.100 i 1.200 metres d’altitud, oferint unes vistes extraordinàries de llevant a ponent passant pel nord. Cap a llevant, el Montnegre i el Baix Montseny. Des d’aquí dalt també destaquen els tres principals cims del massís: el Turó de l’Home, les Agudes i el Matagalls (de dreta a esquerra, encarats entre el nord i el nord-est). Més al nord-oest i oest, la plana de Vic, el Lluçanès, el Moianès i, al fons, el Pirineu. I baixant de l’oest cap al sud-oest, cingles de Bertí i Gallifa, Sant Llorenç del Munt i Montserrat, tancant el teló de fons.