Introduction
Els alumnes de l'escola Anton Busquets i Punset, de Calders, van escriure aquesta llegenda sobre aquest veí de Calders que fins i tot té un gegant al poble:
"A Calders hi ha un lloc anomenat "la cova del cargolaire". És un llogarret arrecerat, una balma des d'on es veu una bonica vista del meandre del riu i del castell. Com que forma un abric natural, la cova va ser aprofitada per en Miquel, un home de les terres de l'Ebre, arribat a Calders cap allà els anys quaranta, un cop acabada la guerra. S'hi va construir una barraqueta, amb argila, rajols, pedres i altres materials en desús. L'espai era força confortable: cuina, rebost, dormitori...Tot s'ho va arreglar a la seva manera.
En Miquel va ser un personatge que va deixar bons sentiments entre els calderins que el van conèixer. Tant, que entre totes les persones amb qui hem parlat, no n'hem trobat ni una que ens digués coses dolentes.
Era baixet, moreno, i de poques paraules; més aviat sorrut, però molt treballador. Anava vestit de bosquetà; amb camisa ratllada, faixa negra, boina al cap i pantalons de vellut sargits i apedaçats. Encara que era pobre, no era un indigent. Anava força net -dins del que podia-; molts l'havien vist rentant-se la roba al riu i posant-la al sol. Solia fumar caliquenyos.
Els dies que plovia se'l podia veure al vespre amb un llum de carbur i un sac per a collir caragols. Quan en tenia una bona pila, els rentava i els venia al mercat de Tona o a les botigues que els hi volguessin comprar. Era una manera de guanyar-se la vida. També menava els horts d'alguns veïns, o feia feinetes com esporgar, tallar herba o coses per l'estil.
Amb els pocs mitjans que tenia per viure diuen que encara podia estalviar una mica!
De la seva vida abans d'arribar a Calders, ningú no en va saber cap detall. Ni de les causes que van fer que se n'anés tan lluny de la seva terra.
Al capdavall, quan va emmalaltir, el poble va respondre com es faria per un familiar. Molts van ser els que van acudir a donar-li sang, li van deixar tot el que van poder, el van anar a visitar... Finalment va morir -com tothom, però una mica jove-, sense donar cap missatge per ningú en especial, llevat del que va deixar per a tot el poble de Calders: la humanitat que va saber despertar en la gent, l'ofici -el de cargolaire-, que amb ell es perdé una mica més del tot, el nom d'un lloc que passarà, per sempre més, a dir-se "La cova del cargolaire".
De vegades, les grans persones són aquelles que viuen la seva vida donant-ne testimoni i fan la feina el millor que saben. La seva va ser una manera de viure diferent i la gent de Calders la va saber entendre i valorar perquè era digna i honesta.
Ara, La cova del cargolaire ja és un lloc conegut. S'hi pot veure la mateixa vista del castell i el meandre del riu. Davant mateix de la balma hi ha el replà del petit hortet que ell cultivava. I els dies de pluja, quan es fa fosc, algunes vegades es veu una llum - no sabem si de carbur- d'algú que busca caragols per vendre."
