Introduction
Abandonats els cultius, la reforestació es va fer amb la intenció d’obtenir un rendiment a curt termini. Es van plantar pins, en aquest cas, pins pinyoners per la seva bona adaptació a aquests sòls prims i sorrencs, i per la resistència a la proximitat del mar. En aquest punt veiem com la pineda conforma un bosc de transició cap a un altre bosc més madur que seria l’alzinar litoral que comença a guanyar terreny.
Al sotabosc de la pineda hi trobem plantes pròpies de llocs alterats i amb necessitats de llum altes com les estepes, el bruc, el romaní o el llistó, entre d’altres. De mica en mica van apareixent arbustos propis de l'evolució del bosc cap a l’alzinar que aniran canviant les condicions de llum (aladerns, arboços, llentiscles, etc.) de tal manera que, a la seva ombra, ja podran començar a guanyar terreny les alzines i progressivament substituir els pins actuals.
Seguint la senyalització ens endinsarem en un paratge conegut com els Suros de Can Soler, un bosc d’alzines sureres que ens portarà cap a la Font de la Salamandra.
El suro (Quercus suber), també anomenat normalment alzina surera, és un arbre típicament mediterrani que no s'allunya del clima suau i humit de les zones properes al litoral. També té una gran afinitat als sòls àcids com ho són on ens trobem gràcies al substrat de granits que tenim als nostres peus, aquest fet explica que aquesta espècie no estigui més estesa pel territori, ja que molts sòls no li són aptes.
La seva gruixuda escorça, també anomenada suro, és el que fa molt especial a aquesta espècie. Aquesta escorça és una adaptació als freqüents incendis de la conca mediterrània, car fa l’arbre menys sensible al foc i li és molt fàcil rebrotar després de cremar-se.
Els humans extraiem aquest suro, “pelant-lo”, per fer-ne taps d’ampolles, aïllants acústics o tèrmics, objectes decoratius i moltes altres coses. A finals del s. XIX i principis del XX la indústria surera va viure uns molts bons anys i fou important pels pobles com Tordera amb producció de suro. Avui en dia encara es pelen algunes suredes. Portugal és el primer productor mundial, Espanya és el segon, perseguit per Marroc.