Introduction
L’any 1919, el constructor Ramon Mestre i Domingo, fill del Morell, al Tarragonès, i instal·lat a Barcelona, va comprar una torre construïda l’any 1906 a un indiano, és a dir, una persona que havia emigrat a Amèrica i havia tornat enriquida.
La seva intenció era ampliar-la i convertir-la en un original conjunt de set habitatges, tots exteriors.
L’edifici original estava format per semisoterrani, planta baixa i pis. Amb la reforma s’hi van afegir dues alçades més.
L’encarregat d’aquesta intervenció va ser el mestre d’obres Antoni Mestre i Rial, fill del promotor. Va plantejar una distribució que permetia que cada habitatge tingués una entrada exclusiva i una parcel·la pròpia de jardí.
L’ampliació també va permetre obrir un accés pel carrer de Jacint Verdaguer, reservat a l’habitatge més extens i noble de l’edifici.
Aquesta configuració tan singular fa de Can Mestre un exemple de la doble personalitat que adquireixen moltes de les construccions del Figaró a causa del pronunciat pendent del terreny.
Si observem la casa des del carrer, hi predominen la horitzontalitat i els volums massissos, més propis del Noucentisme que del Modernisme. Des d’aquest punt de vista, l’edifici sembla tenir només dos pisos: uns baixos que, en realitat, no ho són, i unes golfes que només adquireixen una certa alçada al frontó central.
Però si contemplem Can Mestre des de les escales de l’Àngelus, la percepció canvia completament. La casa sembla gairebé un castell i mostra tota la seva magnitud.
En primer pla hi destaca la torre, que sobresurt de la façana de migdia i accentua la verticalitat d’aquest sector de l’edifici.
Ramon Mestre va arribar a ser estiuejant del Figaró arran de la recomanació d’un amic. Amb el temps, es va convertir en un prohom de la vila i fins i tot va organitzar i finançar la instal·lació d’aigua corrent al municipi.