Descripció
Sota el topònim de Sant Pere de Casserres (Berguedà) es coneix l’existència d’una església i un monestir citats en les fonts escrites. El primer document conegut sobre l’església de Sant Pere de Casserres data de l’any 889 on surt mencionada, com una afrontació, en la venda d’una vinya al terme del castell de Casserres. Més tard, l’any 1040, el monestir benedictí de Sant Sadurní de Tavèrnoles (Alt Urgell) funda el priorat de Sant Pere de Casserres, als camps dels Porxos, on era l’antiga parròquia.
Les diverses intervencions arqueològiques dutes a terme al jaciment de Sant Pere de Casserres han confirmat l’existència d’aquests edificis religiosos. A la vegada, han posat al descobert noves restes que evidencien una ocupació d’aquest indret des d’època romana fins a època moderna.
ÈPOCA ROMANA
Als camps que envolten l’església de Sant Pere de Casserres s’han localitzat i delimitat tres àrees amb estructures de cronologia romana que indiquen l’existència d’un assentament disposat en terrasses, tipus vil·la, de la que es desconeix el moment de fundació. El poblament d’aquest assentament perdura durant l’antiguitat tardana, des del segle V i fins al segle VIII.
És durant l’antiguitat tardana que s’ha localitzat part d’un edifici de planta rectangular (Fase I) que posteriorment fou integrat pel temple medieval. L’edifici està construït amb grans carreus i presenta, al seu interior, un paviment d’opus signinum, que encara es conserva. Les seves característiques i el fet que, sobre aquesta construcció, es bastís posteriorment l’església medieval, indiquen la possibilitat que tingués una funció de culte.
ÈPOCA MEDIEVAL
En el segle IX es construeix l’església de Sant Pere de Casserres (Fase II). La seva planta rectangular integra la construcció edificada durant l’antiguitat tardana. Les reformes del temple corresponents a la fundació del priorat durant el segle XI, signifiquen l’edificació de quatre pilars a la part central de l’edifici, la funció dels quals era sostenir un cos elevat, tipus cimbori, per sobre de la coberta. Uns altres quatre pilars es situen a la nau sobre els quals recolzarien els arcs d’una nova coberta, permetent una nova obertura més àmplia, a l’oest. El presbiteri fou pintat com queda palès amb les poques restes de pigment documentades en el sòcol (Fase III). L’última gran reforma, en època medieval, s’esdevé amb la pavimentació del terra de la capçalera amb lloses regulars.
Al sud de l’església, a inicis del segle XI, es construeix un priorat depenent dels monjos benedictins de Sant Sadurní de Tavèrnoles. Les estructures excavades conformen un gran edifici de planta rectangular unit al temple mitjançant arcs adovellats, l’accés al mateix es situaria a ponent. Al nord de l’església es troba la seva necròpolis, que no ha estat excavada en extensió.
Durant el segle XIV el conjunt monàstic s’abandona i el temple perd la seva funció religiosa, transformant-se en un mas agrícola.
ÉPOCA MODERNA
Un document de l’any 1533 cita el mas de Sant Pere. Les intervencions arqueològiques han permès comprovar que aquesta masia moderna es va construir sobre el temple i priorat medieval, modificant i alterant tant les seves estructures com les anteriors corresponents a l’antiguitat tardana. Així, es van reformar els murs, paviments i obertures existents a fi d’adaptar-los a la nova funcionalitat. El nom del priorat quedà fossilitzat en la casa homònima, assentada sobre antigues dependències del cenobi. L’última menció que coneixem de l’indret és de l’any 1767, en què consten 9 propietaris de camps en la zona anomenada llavors “les vinyes de Sant Pere”, quan el mas va ser abandonat.