Introducció
Davant tenim el poble de Roses, Empuriabrava, la gran plana de l'Empordà i el Parc Natural dels Aiguamolls. Al fons, el massís del Montgrí i, a la dreta de la panoràmica, el massís del Canigó.
A la nostra dreta veiem el vessant nord de la serra de Rodes, que més tard creuarem.
A mitja pujada, per sobre de la carretera, dalt d’un turonet, el castell de Bufalaranya.
A l'altra banda de la vall (a la nostra esquerra) el puig de l'Àliga, de 463 m.
Pujant, hem anat travessant conreus d'oliveres, bosquet de pi pinyer i alzines sureres esparses.
L'actual paisatge del cap de Creus és hereu dels espais agrícoles de finals del primer mil·lenni que, amb diferents alts i baixos al llarg de la història, van perdurar fins a les darreries del segle XIX i començaments del segle XX. La vinya va desaparèixer amb la fil·loxera cap a finals del XIX i es va retornar al cultiu de l'olivera que va patir les gelades del 1959. Quan es trobà com fer front a la fil·loxera emprant empelts americans, el tipus de relleu abrupte, la difícil mecanització d'aquest, la baixa productivitat i els preus, ho van fer inviable.
A partir d'aquest moment d'abandonament, la successió vegetal comença a produir-se però són les pastures de cabres i ovelles (que el 1960 encara hi havia) i els focs, els responsables que aquesta evolució no passi del matollar que veieu. Sovint els focs eren provocats per aconseguir pastures per a la ramaderia transhumant que baixa del Pirineu a l'hivern.