Introducció
El paisatge original era ben diferent del que veiem avui. El bosc original format per alzines i roures als llocs més frescals, va ser quasi totalment arranat al s. XVIII per afavorir conreus i zones de pastura. Fins i tot als vessants més pedregosos hi havia feixes on fer vinya.
Un cop abandonat això, el primer terç del s. XX i posterior, les zones no conreades passen a ser erms on hi ha tot un seguit de vegetació que s'hi va establint fins a formar un bosc de pi blanc primer i en el futur, si no hi hagués cap pertorbació (tala, incendi...) es podria recuperar el bosc original d'alzines i roures.
Tot el que hem vist: clarianes amb carsos o càrritxs, llentiscles, càdecs i romanins alternats amb prats de fenàs boscà, o farigoles i sajolides a les zones més eixutes, són diferents estadis vegetals que ens porten a comunitats més madures.
Abandonada la vinya, el pi blanc (de creixement ràpid) i el pi pinyoner es van plantar com a alternativa per obtenir un rendiment monetari amb fusta. El pi blanc s'ha trobat com a casa i no li ha costat res d'escampar-se per arreu. La poca gestió forestal afavoreix aquest domini actual del pi.
Els ramats, els conreus i la bona gestió forestal, són els únics que poden aturar aquesta reforestació dels espais erms.