Introducció
Del castell de Lluçà, just a dalt de tot del turonet que aquí forma el serrat del Castell, només en queda un tros de pany de la paret nord, així com els vells fonaments i alguna que altra petita estructura mig enterrada.
El castell havia estat el primer punt de control del període de repoblament, a partir del segle X, moment en el que ja surt documentat en l’acta de consagració de Santa Maria de Lluçà. És, de fet, el punt neuràlgic de la baronia de Lluçà i des del qual es comença a formar la idea territorial de l’actual comarca del Lluçanès, d’aquí que prengui el seu nom.
Als peus del castell trobem l’esglesieta romànica de Sant Vicenç, ja esmentada a finals del segle X, orientada amb l’absis a llevant i la porta a ponent, amb la particularitat que és de les poques que queden a Catalunya de planta circular, un curiosa raresa. L’interior, d’accés lliure és buit i diàfan, sense cap ornamentació. Des de fora es veu clarament almenys dues fases constructives, ja que el canvi d’aparell constructiu és ben evident, tot i que no se sap massa bé a quin motiu és degut. Va ser curosament restaurada entre els anys 1987 i 1994.
Una altra de les coses que es cobegen d’aquesta talaia, a gairebé 900 metres d’altitud, són les seves bastes panoràmiques. Podem anar cap a la dreta, fins al vessant est i sud del serrat del Castell, des d'on gaudirem de les vistes cap a aquella banda, d'on sobresurten al fons el Collsacabra i el Puigsacalm, les Guilleries, Sant Llorenç del Munt i Montserrat.
A través d'una curta grimpada podem pujar a dalt les restes del castell, amb molta precaució pel gran risc de caigudes, on la panoràmica se'ns obrirà cap nord i l'oest, des del Puigmal fins al Pedraforca, la serra del Cadí i Rasos de Peguera.