Introducció
Santa Maria de Lluçà, la vella canònica del Lluçanès, amb orígens a principis del segle X depenent dels senyors dels castell de Lluçà, és el centre neuràlgic del naixement del rovell de l’ou de l’actual Lluçanès, i de la seva primera centralitat parroquial pren el nom de tota l’actual comarca natural. Ve néixer com a simple parròquia i més endavant, al segle XII, s’hi fundà un monestir canonical de frares agustinians, que s’allarga ben bé fins a finals del segle XV, després d’una llarga crisi. L’any 2000 el conjunt arquitectònic de Santa Maria de Lluçà fou declarat bé cultural d’interès nacional.
Es tracta d’uns dels antics exemplars romànics més notables de Catalunya, no per la seva grandesa sinó pel seu conjunt i per la seva història, que evoluciona al llarg dels segles posteriors. Així tenim l’església actual, amb les seves reformes i restauracions, del segle XII o XIII, i el bell claustre de planta irregular, de difícil datació però molt probablement del segle XII, amb bells capitells romànics que s’associen als de l’ala primitiva del monestir de Ripoll. En el seu subsòl, de base rocosa, hi trobem tombes antropomorfes i dos sarcòfags de pedra dels segles XIII i XIV situats a les seves parets.
En una petita dependència contigua al claustre es conserva un petit conjunt traslladat des de l’església de pintures murals del segle XIV descobertes a l’any 1954. D’autèntica trobem també la porta ferrada de la façana de l’església. Hi trobem també les reproduccions de la creu i el revestiment d’altar, ja que les veritables peces, del segle XIII, es conserven al Museu Episcopal de Vic. L’actual talla de la Mare de Déu també és una reproducció de la desapareguda a l’any 1936, tot i que la talla romànica, del segle XII, es conserva també al Museu Episcopal de Vic, així com una talla de Crist crucificat, també del segle XII. Als peus de la nau es conserva una pica baptismal del segle XII provinent de l'església de Salcelles.
Contiuem agafant el primer camí a la dreta, vorejant la casa de la Primitiva.