Introducció
Al cap d’una estona, mentre caminen, el petit Nitó surt esperitat. Un ramat d’ovelles amb el pastor apareixen pel camí de la carena amb gran enrenou d’esquelles.
En Nitó ja n’empaitava alguna quan el pastor demana:
—Haureu de lligar aquest gosset tan juganer si no voleu que les ovelles s’espantin.
La Maria crida en Nitó i el renya.
—D’on veniu, bon home? —pregunta l’àvia.
—Soc el pastor del Lleopart, un casa pairal que queda a mitja hora d’aquí. Vinc d’abeurar el ramat a la font de la Riera i anem cap a Sant Julià a vendre els xais. I vosaltres, tan carregades?
—Portem herbes i remeis als pagesos i bosquerols de masies i cases de pagès i a les colles de jornalers que trobarem pels camps. No us cal pas ungüent de la serp per als ulls de poll? De tant caminar segur que teniu els peus llagats.
—Ja ho crec! —diu el pastor content com un anís—. Guaiteu, ja us el pagaré prou, però quan passareu pel Lleopart a veure la mestressa, me’l deixeu a l’entrada del corral, si no és molt demanar.
—Ja hi podeu comptar! —fa l’àvia mentre compta les monedes.
Mentrestant, la Maria està meravellada observant aquell homenàs barbut i d’ulls brillants que vesteix una pell d’ovella damunt les espatlles.
Sabíeu que...
Antigament, els boscos eren una inesgotable font de recursos essencials per a l’economia del món rural. Estaven nets i treballats, i generaven un bon grapat d’oficis i artesanies: llenyataires, pegaires, carboners, pastors, bosquerols, doguers, corbaires, forcaires, boletaires, pinyoners, roders, traginers i jornalers de tota mena. L’abandó de les activitats tradicionals ha canviat la fisonomia dels nostres paisatges rurals.
