Introducció
Si ens enfilem una mica, gaudirem d'una bona vista de la Vall d'Horta. És un racó muntanyós, amb planes fèrtils aprofitades per conreu. El mas de l'altra banda és La Muntada, i davant podeu veure una barraca de pedra seca, avui amagada dins el bosc.
Per les seves característiques naturals ha viscut sempre d'una manera autàrquica i autosuficient. La zona fou fortament afectada per un incendi l'any 1969 i, sobretot, pel devastador incendi de 2003.
La Vall d'Horta és un dels indrets més antigament poblats del massís; a les zones de muntanya properes hi ha vestigis de poblament en època prehistòrica, però l'inici de l'assentament ininterromput arrenca de l'alta edat mitjana.
El monestir de Sant Llorenç ordenà tot el territori, segurament partint d'una eficaç infraestructura hidràulica (el rec de la vall) a l'entorn del qual creixerien masos, molins i conreus profitosos.
El castell de Pera, a la capçalera de la vall, s'encarregaria de la defensa i la jurisdicció del territori; depenent del castell, la Torre de Lacera (aviat passarem pel seu costat) tancaria aquesta vigilància pel sud i acabaria donant nom a un ampli territori més enllà de la vall i tot.
Alguns masos tenen documentació des del S. XII, i segurament a partir d'aquesta època passaren a mans dels seus habitants, tot i dependre encara del monestir o del castell.
Tot i que en època moderna també aprofità el conreu de la vinya, no en fou tan depenent com en altres indrets; d'aquesta època cal remarcar una xarxa d'indústries rurals lligades tant al creiexement dels masos com a diverses activitats paral·leles, com la carboneria, els molins fariners i les oliveres.
Al segle XX, la industrialització i el canvi de models econòmics han anat provocant el despoblament de la vall. Actualment encara queda algun mas dedicat a l'agricultura, els molins han estat abandonats, altres masos s'han recuperat com a segones residències i encara uns altres són elements de dinamització cultural i turística.
font: Catàleg Patrimoni Cultural. DIBA.Cat