Introducció
Baixem pels costers més solells i ens adonem que els pins ja es fan veure per sobre l'alzinar. El pi blanc, més modest deixa el protagonisme a bonics exemplars de pi pinyoner, com els que hi ha al costat del camí. Val a dir que el canvi climàtic els està debilitant i molt moren de sequera.
Aquests arbres poden arribar a fer fins a 30 metres d'alçada formant una copa més aviat arrodonida a la part superior fet que molt sovint recorda una forma de paraigua. L'escorça d'aquests pins és molt gruixuda i d'un color rogenc. Pel que fa a les fulles presenta les típiques fulles aciculars (amb forma d'agulla) agrupades de dues en dues igual que tota la resta de pins autòctons de Catalunya i d'una mida considerable (uns 20 centímetres de llarg).
El més destacat d'aquesta espècie són les pinyes que solen ser molt grans comparades amb la resta de pins que trobem a casa nostra (entre 10 i 15 centímetres) i que donen uns pinyons carnosos que són comestibles i molt apreciats gastronòmicament. De fet, la recol·lecció de pinyes ha estat un recurs de ben antic fins passada la postguerra, com ho era la d'aglans, bruc o el carboneig.
Vinga, seguiu amb el relat. Capítol 4: El mirador del Vallès
