Introducció
Caminem sempre vora el bosc o vora camps de cereals. Abans, però, les vinyes dominaven el territori. Abandonades aquestes cap a finals del XIX per la fil·loxera, allà on no es van replantar amb peus americans de ceps resistents, s'hi van plantar pins per aprofitar el seu rendiment forestal.
Als solells el pi blanc i a les obagues la pinassa. El pi blanc, de capçada més desendreçada que la pinassa, té un creixement molt ràpid i és poc exigent pel que fa a aigua i qualitat del sòl. Es va escampar ràpidament, dominant ara la major part del paisatge forestal, juntament amb la pinassa en menor nombre. Els incendis posteriors i la seva capacitat d'adaptació al foc, han accentuat el seu domini.
En aquest solell, els pins els trobem sobre un estrat arbustiu típic d'alzinar, el bosc original que hi hauria d'haver abans que s'hi plantessin les vinyes. Si mireu veureu els rebrots de roure i alzina, i sota, una catifa de fenàs boscà (gramínia) amb arbusts com el romaní, el ginebre, aladerns, garrics, la botja d'escombres i farigola. Entre els fenassos segur que s'hi fan bolets comestibles.
Als racons més obacs, si trobeu alguna pinassa, amb tronc més recte, branques endreçades per pisos, pinyes una mica més petites i inserides en angle recte a la branca, podeu saber l'edat dels exemplars més joves. Conteu els pisos de branques que surten del tronc, cada pis és el creixement d'un any. Les pinasses més velles tenen uns 70 o 80 anys, una edat que ens explica la història de l'abandonament de les últimes vinyes.