Introducció
Ens trobem en la petita pineda de pi pinastre que abans comentàvem, però el que resulta interessant d’aquí no són aquests pins sinó l’espècie de roure que els acompanya i que anirem veient durant bona part del camí, el roure africà (Quercus canariensis).
La majoria d’espècies de roure de casa nostra són difícils de diferenciar si no som experts, però d’aquesta espècie en podríem destacar que la fulla és d’una mida considerablement grossa, tot i que és molt variable; la seva forma sol ser estretida per la base i es va eixamplant, i el marge i la nerviació són molt regulars.
Malgrat l’epítet “canariensis” aquesta espècie no es troba a les illes Canàries, és autòctona del nord-oest magrebí i Península Ibèrica. És justament per la seva distribució que val la pena dedicar-li una estona, i és que a Catalunya es troba en el seu límit septentrional, a la Selva i a la Garrotxa per ser més concrets, o sigui que ben a prop d’aquí.
El roure africà creix en ambients de climes suaus i amb precipitacions relativament abundants per tractar-se de l’àrea mediterrània, i és per aquest motiu que des del Maresme ja no se’n troba més al sud fins a algunes serres d’Andalusia occidental on es tornen a donar aquestes condicions. Al Maresme difícilment veurem una roureda madura d’aquesta espècie, però és fàcil de veure’l acompanyant altres arbres com la surera o l’alzina.