Introducció
L'obaga de la serra de Picancel es caracteritza per uns contraforts transversals, tombats cap endavant. És per això que les canals són el millor camí per pujar-hi.
Cercar el millor camí entre canals pot ser complicat i en aquest cas es va haver de crear aquest pas artificial, una mena de portell, obert a barrinades fa una vuitantena d'anys. Aquest camí era prou important, ja que comunicava amb el monestir de Sant Pere de la Portella i els habitants d'aquesta mateixa població l'utiltizaven per anar a moldre a Vilada. A més, aquest pas també servia per al desembosc.
Des d'aquest pas veiem de prop la roca conglomerada, característica d'aquesta serra i, damunt seu, dues plantes típiques de zones ombrívoles i fresques, entre 600 i 2.000 metres d'altitud: la corona de rei o saxífraga (foto) i les borraines o orelles d'ós (Ramonda myconi) que tenen boniques flors liles als mesos de maig a juliol.
Aquesta última herba, poc abundant però molt ben representada en aquestes canals, es considera un fòssil vivent de la vegetació tropical que durant el Terciari, fa més de 20 milions d'anys, va ocupar els Pirineus. Emprada en medicina popular pels refredats, rebé el seu nom en honor al naturalista gal Louis-François-Élisabeth de Carbonnières, baró de Ramond (1753-1827), que va pujar al Mont Perdut el 1808. L'epítet de “miconi” (el nom científic de les orelles d'ós és Ramonda myconi), està dedicat al botànic i metge vigatà, Francesc Micó, nascut el 1528.