Introducció
Manel Guitart. L’última carícia, Terenci
Nascut a la carnisseria del seu avi, Manel Guitart (Camprodon 1964), professor i periodista, va guanyar el premi «Recull» l’any 2010 amb una obra trencadora, una novel·la d’aprenentatge i psicològica que és alhora un llibre de memòries i d’autoficció. Entre Londres i Barcelona també parla del seu Camprodon.
« Els més grans recorden la bellesa imponent de la Teresineta de jove, uns ulls grans, uns cabells llargs i bruns, com els de la mare, que era aragonesa, unes faccions equilibrades, cinematogràfiques, ben bé una Elizabeth Taylor, diuen. (...)
A casa, van enviar-la a estudiar al Liceu Francès de Barcelona i va tornar a Camprodon acompanyada d’un militar més gran i molt ben plantat, per protagonitzar un casament ben bé de conte de fades, que s’avenia del tot amb l’esperit de la Sissí, una altra de les comparacions que han fet fortuna i han quedat en el record. El monestir medieval de Sant Pere, on no s’oficiaven cerimònies des de segles, va obrir-se expressament per a l’esdeveniment, i la núvia joveníssima, radiant i un pèl llunyana, amb un vel blanc resplendent, va trepitjar, de bracet amb el pare poeta, una catifa rogenca estesa per graons flanquejats per fileres geomètriques de boix de verd maragda.»
Manel Guitart, L’última carícia, Terenci.
Barcelona, Edicions Proa, 2010
