Introducció
(al mig de la plaça, on es munta la tarima per a la cobla)
Jordi Lara. El primer tenora
Jordi Lara (Vic 1968) és una de les veus actuals amb més personalitat de la literatura catalana. Abans d’escriure i fer cinema, havia estat primer tenora de la cobla Canigó, la cobla que l’ajuntament contractava cada estiu per fer les sardanes a les festes i als carrers de la vila.
Les aventures i desventures del jove protagonista, que passa les nits d’estiu tocant la tenora, dormint a l’hotel Camprodon (antic hotel Rigat), i enamorant-se de les jovenetes del poble, es reflecteixen en aquesta obra que crítics com Sergi Pàmies han valorat com «un extraordinari monument a la condició humana des d’una humil escala sardanística».
«Tot va començar, recordo, la nit del 31 d’agost de 1989, durant una actuació a Camprodon. I no va ser la música la que em va conduir a la música.
Enlloc sona millor una cobla que una nit d’estiu en una plaça de muntanya. El llavi endurit de tocar tot l’estiu, jo solejava amb la tenora erecta, ulls clucs, lliurat en cos i ànima (...). El repte era aprimar el so com un fil de teranyina per obligar els balladors a escoltar-me, sigil·losos. Uns plàtans enormes i espessos cobrien la plaça perquè no es perdés, ressonant, ni un gram de so.
I de sobte, una nota a flor de llavi, com si alguna cosa m’hagués previngut, obro els ulls i la veig: bellíssima, amb cueta negra de rínxol petit. Feia el ruc asseguda al respatller d’un banc entre un grapat d’amigues. (...)
Mai no va saber què va suposar per mi. Era melindrosa i fugissera i es deia Mari Cruz. (...)»
Jordi Lara, Una màquina d’espavilar ocells de nit.
Barcelona. Edicions de 1984, 2008.