Introducció
A partir d'ara, en ambdós costats de la carena, comença un paisatge fortament afeixat que no veiem perquè fa baixada (a casa mireu una foto aèria en el google earth).
Hi ha murs que fan de partió i tanca entre les zones conreades i les pasturades. Trobem restes dels suros originals i restes de plantacions de pi pinastre. Té unes fulles molt grans i gruixudes si el comparem amb el pi blanc.
Principalment si feia vinya. Més endavant, a la dreta, trobareu una barraca de vinya darrera un pi. Molt més petita i modesta que els refugis dels pastors preparats per passar llargues temporades.
L'actual paisatge del cap de Creus és hereu dels espais agrícoles que es van començar a obrir finalitzat el primer mil·lenni i que, amb diferents alts i baixos al llarg de la història, van perdurar fins a les darreries del segle XIX i començaments del segle XX. La vinya va desaparèixer amb la fil·loxera cap a finals del XIX i es va retornar al cultiu de l'olivera que va patir les gelades del 1959. Quan es trobà com fer front a la fil·loxera emprant empelts americans, el tipus de relleu abrupte, la difícil mecanització d'aquest, la baixa productivitat i els preus, ho van fer inviable.
A partir d'aquest moment d'abandonament, la successió vegetal comença a donar-se però són les pastures de cabres i ovelles (que el 1960 encara hi havia) i els focs, els responsables que aquesta evolució no passi del matollar que veieu. Sovint els focs eren provocats per aconseguir pastures per la ramaderia transhumant que baixa del Pirineu a l'hivern.