Introducció
El bosc mediterrani està adaptat als incendis. Hem de conviure amb els incendis i cada vegada, les majors temperatures, la menor reserva hídrica i menor humitat ambiental, lligades a episodis de vent, fan que el risc sigui més elevat.
La sureda, és el millor exemple de bosc adaptat a aquesta pertorbació, i podrem tenir en pocs anys (en funció de la intensitat de la crema) una nova estructura de bosc definida. En el cas dels suros, l’escorça aïllant, protegeix les gemmes que, un cop passat el foc, rebrotaran novament.
El mateix passa amb els arbusts. Tot i perdre la part aèria, molts d’ells poden rebrotar de tronc (si la intensitat ha estat baixa) o de soca o arrel (bruc, arboç). A d’altres com les estepes, les llavors germinaran després del incendi.
Fixeu-vos en aquestes alzines com, a l’escorça, diferenciem clarament el suro cremat del nou suro creixent.
Més endavant, veurem zones on el foc a estat més intens. Algunes alzines petites han mort i el bosc queda molt més esclarissat. La vegetació arbustiva de port gran ha desaparegut donant lloc a una brolla de romaní, estepes i caps d’ase, entre d’altres.