Introducció
Pujant pel grau de Cabrafiga, lloc enclotat entre grans parets, podem anar observant boniques plantetes que els agrada aquest ambient ombrívol i fresc, com la falguereta de cingle (Asplenuim fontanum), la falzia roja (Asplenium trichomanes) i l’herba pigotera o polipodi (Polypodium vulgare), totes elles petites falgueres molt corrents en aquests ambients. Però de la que creiem que és interessant parlar és de l’orella d’ós (Ramonda myconi), una petita planta de fulles peludes (d’aquí li ve el nom) que fa unes vistoses flors de color blau morat, sovint formant extenses catifes sobre les roques. Contempleu-la i fotografieu-la, però està summament protegida i no es pot arrencar sota cap concepte! Es tracta d’una planta relíquia de l’època del miocè, fa entre 5 i 25 milions d’anys, quan tots aquests boscos eren una selva tropical amb temperatures més temperades i força pluja amb una vegetació molt semblant a la que actualment trobaríem a les Canàries. Al final de l’era terciària, fa entre 2 i 5 milions d’anys, les pluges es van fer més escasses i les temperatures van canviar a la baixa, de manera que la vegetació tropical va anar desapareixent. Però d’aquella època en queda l’orella d’ós, que ha sobreviscut arrecerant-se a les roques d’aquestes encaixades i humides canals.