Introducció
Typha latifolia
L’aprofitament de la bova, també anomenada boga o balca, per a la fabricació de cadires, cistells o bótes, sense ser una activitat gaire important, forma part de la història de l’antic estany, sobretot perquè hi havia algunes famílies que van aprendre a tractar-la i s’hi van dedicar. D’aquesta activitat, els informants n’anomenen fer bova, encara que, lògicament, no implica cap transformació ni manufactura de la bova; en tot cas, es refereixen a la sega i assecament de la planta, que creixia a l’estany.
La bova és una planta del grup dels helòfits (gènere Thypha), té les arrels i part de la base de la tija dins de l’aigua. Es fa entre la canya sisca o fins i tot de forma dominant (bovars) en zones d’aigües poc profundes, fins a un màxim d’un metre o metre i mig de profunditat. Se n’aprofita la tija per les seves propietats: duresa, flexibilitat i resistència.
“De la bova, que és una espècie de sisca, en feien cadires; els boters posaven la bova a les bótes perquè no es reinflessin... De petit en fèiem molta. de bova, molta! Érem lo meu pare, lo tiet i jo. Lo meu tiet, lo Milio, la segava: estava amb l’aigua fins a dalt del coll i s’havia d’acotar i tallar dins de l’aigua, com més a baix millor. Llavors, en feien feixos. Els carregàvem un germà meu, el Salvador, i jo. La carregàvem a la barca i la portàvem cap a fora. A fora hi havia les dos germanes, ma germana Roseta i ma germana Malena. Elles estenien allà els feixos i els obrien pel mig perquè el sol els assequés bé. Quan ja estaven secs, lo pare en feia uns feixos molt ben fets perquè els portaven cap a Mollerussa, cap al tren, i els enviaven a molts llocs. Cap a Tarragona, cap allà on hi hagués bodegues. A Ivars també n’hi havia, de boter, i sempre en necessitava, de bova”. (Josep Maria Coll)