Introducció
La roureda s'enriqueix d'altres caducifolis que trobem esquitxant el bosc en racons més humits o propers a torrents.
Són aquests els responsables de valor cromàtic de la tardor. Just aquí on som trobem avellaners als marges del camí. El grup d'arbres més alts són trèmols, un tipus de pollancre de muntanya anomenat així perquè les seves fulles, d'estret pecíol, tremolen d'amunt l'arbre amb només una lleugera brisa. Els trèmols, a la tardor prenen unes espectaculars coloracions grogues, ataronjades i vermelloses. De manera més aïllada, hi ha un altre arbre que també esquitxa les rouredes: és la moixera. Els seus fruits, agafats a l'hivern després de les primeres glaçades, són dolços; la fusta, dura i fina, es fa servir per torneria i per escultures artístiques.
Per terra la humitat afavoreix les molses i aquestes es barregen amb l'herba fetgera (amb taques blanques a les fulles), geranis, maduixes i falgueres com el polipodi i la falzia roja. El boix, no ho passa tan bé i s'estira amunt fugint d'aquesta humitat elevada però les molses se li enfilen pels troncs.