Introducció
L'església de Sant Llorenç i les seves ruïnes adjacents són les restes d'un important monestir benedictí medieval situat a la vall del Bastareny. Aquest corredor natural funcionava com una via de comunicació estratègica entre el centre de Catalunya i l'interior de França, fet que va impulsar la rellevància política i econòmica del conjunt, el qual obtenia grans rendes gràcies a les feixes i pastures de l'entorn.
Els orígens de la comunitat es remunten al segle VI amb un grup d'eremites instal·lats en coves properes, on es van construir les primeres edificacions religioses al segle VII. Després de la invasió musulmana, el monestir es va consolidar sota la protecció dels comtes de Cerdanya, els quals li van concedir terres i jurisdiccions. L'any 983 es va consagrar la gran església romànica actual, una obra de l'estil romànic ple que va trigar uns 150 anys a acabar-se. El monestir va viure la seva màxima esplendor entre els segles XII i XIII, arribant a acollir una comunitat d'uns vint monjos.
La decadència de la institució es va iniciar a finals del segle XIII amb la desaparició de la casa comtal cerdana. Més endavant, la Pesta Negra de 1348 i els terratrèmols del segle XV van agreujar la crisi, fins que a finals del segle XVI el monestir va ser suprimit i convertit en priorat. Després d'algunes reformes de conservació als segles XVII i XVIII, les desamortitzacions del segle XIX van fer desaparèixer la comunitat definitivament. Ja al segle XX, gràcies a l'impuls de mossèn Enric Bartrina i la Diputació de Barcelona, es van realitzar les excavacions i restauracions que permeten contemplar els volums medievals actuals.
