Introducció
Ens hem endinsat en el bosc, una pineda que creix en les feixes que en altre temps havien estat vinyes. El pi que més abunda és el pi blanc (Pinus halepensis). Aquest pi té l'escorça grisenca, les acícules de color verd clar i les pinyes petites.
És una espècie molt adaptada als incendis les seves pinyes, d’un, dos, tres i fins i tot quatre anys consecutius es queden enganxades a les branques preparades per llençar els pinyons quan passa el foc. A Catalunya és un dels ambients forestals més comuns, amb el sotabosc cobert de les típiques herbes de la Mediterrània, destacant el romaní (Rosmarinus oficinalis).
Dels exemplars més joves n’és fàcil saber-ne l'edat, conteu els pisos de branques que surten del tronc, cada pis és el creixement d’un any. Aquí els pins més vells tenen uns 70 o 80 anys, una edat que ens explica la història de l’abandonament de les últimes vinyes.