Introducció
En èpoques fredes, l'aigua de les basses quedava glaçada. Aquest gel es tallava i es portava al pou, a l'interior del qual s'accedia baixant unes escales. Aquests blocs de gel s'anaven col·locant al pou fins que tot el gel apilat arribava al nivell de la porta. Aleshores, es cobria amb palla i la porta es tancava.
A l'estiu, el gel s'anava traient de mica en mica i es transportava a les ciutats (els viatges es feien de nit, amb els blocs de gel ben embolicats per evitar que es desfessin). Allà, aquests trossos es comercialitzaven i eren utilitzats sobretot per la noblesa, per beure fresc o per refredar els aliments. També se'n feia un gran ús als hospitals.
L'any 1706, la família Ubach va construir un pou de gel en el camí de l'Estepar. Aquest pou proveïa principalment a Terrassa, ocasionalment a Manresa i amb major freqüència a Barcelona. L'alta demanda va portar al fet que en 1760, el nou propietari del mas, Antoni Ubach, obtingués permís dels Amat, senyors de Vacarisses, per a construir aquest pou de gel prop del mas, en el camí de la Font de la Portella. La família Ubach era propietària dels masos Vell i Nou de l'Obac, que en els segles XVII i XVIII van prosperar gràcies a l'auge de la viticultura i altres activitats rurals, com la producció de carbó i un forn de vidre. Els pous de gel els van permetre diversificar els seus negocis venent gel a la ciutat. A la fi del segle XIX o principis del XX, els pous van ser abandonats, però en 1990 van ser restaurats per la Diputació de Barcelona, encarregada del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.
Font: Catàleg de patrimoni de la DIBA