Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter

Flag

Entre el Montgrí i la plana del Baix Ter

El Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, és una figura legal de protecció dels valors naturals i culturals d’aquesta zona litoral, situada a cavall del Baix i l’Alt Empordà, que pretén fer compatible aquesta protecció amb el desenvolupament socioeconòmic harmònic i sostenible de la zona. Comprèn part dels termes municipals de Torroella de Montgrí, amb l’Estartit, Pals, Bellcaire d’Empordà, Palau-sator, Ullà, Fontanilles, Gualta i l’Escala.

Tot i que el parc no es crea oficialment fins el 2010, algunes de les zones que actualment el comprenen ja  són objecte de reconeixement parcial des de molt abans, per part de la comunitat científica primer i les administracions després, a través de diversos estudis i figures de protecció, com l’aprovació del Pla d’espais d’interès natural al 1992 i el Pla especial de delimitació definitiva de l’espai del PEIN del Montgrí del gener de 2000.

Per una altra banda, les illes Medes, reben una protecció paral·lela i molt més efectiva ja a partir del 1983, ampliada al 1990, de conservació de la fauna i flora del seu fons marí, i al 2008 pel que fa al seu ús i gestió.

Al 2006, les actuals àrees de protecció del futur parc esdevenen part de la Xarxa Natura 2000 catalana, unificant els tres espais del PEIN del Montgrí, les Illes Medes i al Baix Ter en un de sol, posant les bases del que serà definitivament la figura de protecció de Parc Natural a partir del 2010, unificant-ne també la normativa de protecció que havien rebut fins aquell moment per separat i reforçant amb reserves naturals parcials i integrals les illes Medes i els aiguamolls del Baix Ter.

El paisatge de la zona comprèn la morfologia de la costa del Montgrí, d’una bellesa paisatgística excepcional, amb els seus altívols penya-segats, caps, cales, golfets, illots i coves marines; el massís muntanyós del Montgrí i la seva continuïtat més planera en contacte ja amb la mar que s’alça entre les dues planes de l’Alt Empordà i l’Empordanet, amb el Montplà, la muntanya d’Ullà i el propi Montgrí com a cims destacats; la gran duna continental, formada per l’embat de la tramuntana arrossegant la sorra del golf de Roses i dipositant-la entre el massís del Montgrí pròpiament dit i la Muntanya Gran; els aiguamolls que forma el riu Ter al seu curs més baix, i, finalment, les illes Medes, de gran presència visual, esdevenint un paisatge d’una biodiversitat singular a nivell del territori català. A tot això, cal sumar-hi els valors culturals, etnològics i històrics de la zona, comprenent un bagatge patrimonial digne d’estudi, conservació i divulgació, destacant l’emblema paisatgística, històrica, literària i cultural de l’Empordanet, el Baix Ter i el massís i el castell del Montgrí, visibles des de pràcticament qualsevol punt del territori.

Pel que als hàbitats, cal parlar de la garriga de coscoll i de la pineda de pi blanc amb sotabosc de màquia o garriga a la zona del massís del Montgrí, així com de les comunitats vegetals halòfiles, és a dir, adaptades a l’alt grau de salinitat, a la superfície emergent de les illes Medes, i les de zones humides, d’aiguamolls i de sorra a la zona litoral del Baix Ter, com els més representatius de tota la zona, tot i que podem trobar gran varietat de petits reductes terrestres i marins d’una gran interès ecològic.

En relació a la fauna, destaca la presència d’ocells marins, d’alguns rapinyaires i de rupícoles. Entre aquests, podem parlar del falcó pelegrí (Falco pelegrinus), el xoriguer comú (Falco tinnunculus), el duc (Bubo bubo), la gralla (Corvus monedula) i el corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis) a la zona més litoral; l’esparver cendrós (Circus pygargus) i l'àguila cuabarrada (Hieraaetus fasciatus), a les àmplies zones de garriga, on hi troben una important àrea de cria; el ratpenat de cova (Miniopterus schreibersii), a les coves del massís, sent-ne una de les poblacions monoespecífiques més nombrosa de Catalunya; i l’esplugabous (Bubulcus ibis), el martinet blanc (Egretta garzetta) i el martinet de nit (Nycticorax nycticorax), a les zones humides del Baix Ter, configurant algunes de les colònies d'ardeids nidificants més nombroses de Catalunya.

En relació a l’ocupació humana, el massís del Montgrí constitueix una de les zones d’ocupació més antigues de Catalunya, ja que s’hi han trobat vestigis i restes ja del paleolític inferior, d’ara fa uns 300.000 anys, on destaquen les trobades a la gran cavitat del cau del Duc, sobre mateix de Torroella de Montgrí, des d’on, sens dubte, els primitius pobladors tenien un bon control visual. Ja del neolític s’han trobat restes funeràries a diferents cavitats del massís, com el cau de les Dents, del Calvet, de l’Olivar d’en Margall i els dels Óssos, sent les cavitats sepulcrals les úniques representacions dolmèniques del massís.

Dels primers assentaments ibers a la plana, en destaca el poblat de la Fonollera, el primer poblat conegut a l’aire lliure de l’Empordà. De l’edat antiga ibèrica n’hi ha una bona colla de rastres i de ceràmica dels segles VI i V aC al Montgrí, així com de l’època romana, on en destaca el Camp de la Gruta.

De l’època medieval trobem vestigis d’art romànic i entramat urbanístic medieval a les poblacions de la plana i al voltant del massís, ja que coincideix amb l’origen d’aquestes poblacions i el desenvolupament d’aquest art, sent la talla de la Mare de Déu de la Fossa del segle XI, a l’església de Santa Maria d’Ullà, la més representativa conservada del moment. Del gòtic, cal parlar de l’origen de l’ermita de Santa Caterina i l’església de Sant Genís de Torroella de Montgrí, així com la configuració urbanística de la vila, una de les més importants als segles XIII i XIV de tot l’Empordà.

Des de mitjan segle XV, es té constància del cultiu de l’arròs a la plana del Baix Ter, arribant al seu punt àlgid al segle XVIII, cosa que contribueix a l’augment demogràfic de la zona, sobretot a Pals i els nuclis més propers als cultius. Després d’una certa davallada, entre els segles XIX i XX, va tornar a reviscolar amb força, esdevenint actualment el cultiu més representatiu de la zona.

De l’època dels principals atacs corsaris, als segles XVI i XVII, en resten alguns masos fortificats i algunes torres de vigilància, com les de Montgó, al terme de l’Escala, les de Quintaneta i Begura, a Torroella, i l’aprofitada de Moratxa, entre l’Estartit i el tossal Gros.

Dels segles XVIII i XIX cal parlar de l’ocupació agrícola i d’explotació de la calç a l'interior del massís del Montgrí, a la recerca de nous espais cultivables i noves oportunitats econòmiques, d’on se’n van artigar grans extensions, fets dels que se’n conserven evidents elements d’arquitectura tradicional de pedra seca, com aixarts, barraques, feixes, marges, pous, forns de calç... Actualment tot aquest patrimoni ha esdevingut un important bagatge i de primer ordre de l’arquitectura popular i del paisatge mediterrani a nivell català.