Introducció
Som al llindar de la serra del Clos. Al davant, seguint el camí, la Morella.
Els bosquets de pins densos amb sotabosc de càrritxs són clapes residuals dels incendis dels 80-90.
El paisatge vegetal actual del massís és un altre: grans masses arbustives resultants de la degradació de la màquia i l'alzinar originals, provocat per factors antròpics com les primeres tales per aconseguir fusta i conreus, els incendis posteriors, les pastures de cabres; o naturals, com el sòl prim i eixut, les altes temperatures o el vent. Tot plegat ha dificultat la recuperació i creixement de màquies i dels boscos originals: els alzinars litorals.
Aquests matollars, anomenats màquies, garrigues o brolles, en funció de la mida i les espècies, són la cobertora més àmplia del massís.
Aquí ens trobem en una garriga, formació arbustiva de mida mitjana (1,5 m) i dominada per un arbust punxant de fulles que recorden l'alzina, el garric o coscó (Quercus coccífera). Pot estar sol o bé acompanyat de llentiscles, càdecs (foto), bruc d'hivern (foto) i romaní. Als llocs més alterats apareixen els càrritxs, semblants a la cortadèria o pampa ornamental, de fulles tallants i plomalls de flor menys vistosos.
A les obagues i terrenys més fondos, la garriga es transforma en una màquia. Els arbusts són més alts i propers a l'alzinar. Els veurem de tornada pels obacs de la Morella.