Introducció
Un cop estassat l’alzinar i la roureda primigènia, van establir-s’hi els conreus de secà.
Aquests conreus es van abandonar per causa de la fil·loxera en el cas de la vinya i pel baix rendiment en el cas del garrofers. En aquest moment es va decidir plantar-hi pins. Els pins (el pi blanc) són arbres de creixement ràpid, fàcil dispersió, acostumats al nostre clima i dels quals, en aquells temps, es podia treure rendiment venent-ne la fusta.
Aquest és el bosc dominant i el trobem representat per diferents classes d’edat. Al llarg del recorregut veureu catifes de pins joves amb clapes de pins molt grans com aquí. A les clarianes, com la que hem passat, domina el càrritx (un plomall autòcton) i al sotabosc hi trobem llentiscles i aladerns.
Els incendis són els responsables que aquest bosc, ara que no té interès agrícola, i el paisatge del Montbaig en general, no evolucioni cap l’alzinar primigeni. L’incendi fa retrocedir la successió vegetal cap a estadis primerencs, havent de passar de nou per prats, brolles i màquies (formacions arbustives petites i grans) i de nou pinedes.
Si no hi haguessin pertorbacions, les pinedes madures deixarien pas a les alzines de mica en mica.